divendres, desembre 04, 2009

La tardor dins el cor/ L'autunno nel cuore


LA TARDOR DINS EL COR


La plaja desolada
és flagellada pel mar mogut.
Contemplo la meva vida
dins el gris horitzó
a través les barres del
record de tu que m’empresona.
Estimo la tardor que
confon llàgrimes i pluja,
cel i mar,
amor i dolor.
L’ímpetu estiuenc s’aplaca
dins l’ombra del bosc
on el riu dispersa el so argentí
en la molsa tova.
S’aplaca en el cor
guardat dins el cau
protegit del llamp i del tro.
En letargia per no pensar,
per no sentir el temps que passa
i m’allunya de tu.
De tu que ets solitud sobre la pell,
gust de nespra selvàtica sobre els llavis,
boira envoltant que embraça el meu cos,
aquell velari de malenconia dins la mirada.
Ignars, els teus passos lleugers
prossegueixen el camí
sobre catifes de fulles daurades.
El teu somriure és el capvespre més bell pintat al cor.



L’AUTUNNO NEL CUORE


La spiaggia desolata
è flagellata dal mare agitato.
Contemplo la mia vita
nel grigio orizzonte,
attraverso le sbarre del
ricordo di te che m’imprigiona.
Amo l’autunno che
confonde lacrime e pioggia,
cielo e mare,
amore e dolore.
L’impeto estivo si placa
nell’ombra del bosco
dove il rio disperde
il suono argentino
nel soffice muschio.
Si placa nel cuore racchiuso nel covo
al riparo dal lampo e dal tuono.
In letargo per non pensare,
per non sentire il tempo che scorre
e mi allontana da te.
Da te che sei solitudine sulla pelle,
sapore di nespola selvatica sulle labbra,
nebbia avvolgente che abbraccia il mio corpo,
quel velario di malinconia nello sguardo.
Ignari, i tuoi passi leggeri
proseguono il cammino
su tappeti di foglie dorate.
Il tuo sorriso è il tramonto più bello dipinto nel cuore.

diumenge, novembre 15, 2009

EXCURSIO' S. MARIA COGHINAS LAGO CASTEL DORIA
























































Santa Maria Coghinas (gal·lurès Cuzina) és un municipi italià, dins de la Província de Sàsser. Es troba a la regió d'Anglona i s'hi parla gal·lurès. Limita amb els municipis de Bortigiadas (OT), Bulzi, Perfugas, Sedini, Valledoria i Viddalba.La nostra excursio' ha començat de S. Maria Coghinas.Hem pujat fins al nuraghe Concatile i després d'una pausa hem caminat per 16 km costejant el llac Castel Doria.El dia de sol i 20° de temperatura han fet d'un dia de novembre un quadre de primavera.Hem pujat encara al castel i desprès hem baixat a les termes de Castel Doria .Aqui l'aigua calenta crema les mans i tot aquell vapor dona al paisatge un aspecte surreal.
Acabada l'excursio' passant pel poblet hem fet una cita a l'esglesia romànica de S. Maria.
Al costat hi havia un monument als militars caiguts i un carruatge per a la guerra del '41.He volgut acabar l'excursio' amb aquest pensament...poseu flors als vostres canons.

dissabte, novembre 14, 2009

Felicitats al Victor Pàmies pels 300000 registres!


el logo és de:





LA MEVA ENHORABONA!
Raons que rimen:



dissabte, novembre 07, 2009

TARDOR/AUTUNNO


TARDOR


El cor s’omple d’arbres i cel,
baixa la pluja des dels ulls
sobre catifes de fulles i records.
Una llum feble i refinada
juga sobre les ones tèrboles i fosques.
El vent bufa tristesa
dins l’últim anhelit de l’exausta vida.
Dins l’ombra de brunes coníferes
encadeno somnis del passat.
Aquesta sensació de fi
té sobre els llavis paraules
que mai t’he dit…
corren com núvols
cap crepuscles glacial.


AUTUNNO


Il cuore si riempie di alberi e cielo,
scende la pioggia dagli occhi
su tappeti di foglie e ricordi.
Una luce fioca e raffinata
gioca sulle onde torbide e cupe.
Il vento soffia tristezza
nell’ultimo anelito dell’esausta vita.
Nell’ombra di brune conifere
incateno sogni del passato.
Questo senso di fine
ha sulle labbra parole
che mai ti ho detto…
corrono come nuvole
verso crepuscoli glaciali.


dimarts, novembre 03, 2009

« Non cercate di prendere i poeti perché vi scapperanno tra le dita"



La mia poesia è alacre come il fuoco
trascorre tra le mie dita come un rosario
Non prego perché sono un
poeta della sventura
che tace, a volte, le doglie di un parto dentro le ore,
sono il poeta che grida e che gioca con le sue grida,
sono il poeta che canta e non trova parole,
sono la paglia arida sopra cui batte il suono,
sono la ninnanànna che fa piangere i figli,
sono la vanagloria che si lascia cadere,
il manto di metallo di una lunga preghiera
del passato cordoglio che non vede la luce.


Alda Merini, da "La volpe e il sipario"

diumenge, novembre 01, 2009

3°classificata al Premio letterario MONTANARU di DESULO







DINS LA NIT

Dins la nit un mussol
trenca el mur del silenci.
Una reverència a la lluna,
la mirada brillant i diabòlica
cap el firmament,
el murmuri d’un cant melangiós.
D' Atena la mirada glauca,
de la terra la saviesa,
de l’ombra el misteri ancestral,
de l’infern l’udol lacerant.
L’aire es mou
al seu vol imperceptible,
la por és un batec d’ales
que fa camí al lament dels morts.
La foscor que roba certeses
s’escampa pels boscos,
sobre les aigües negres,
dins el bufec lleuger del vent
i arriba per màgia al cor.
3° premi seccio' "Poesia sarda"

NELLA NOTTE

Nella notte una civetta
rompe il muro del silenzio.
Un inchino alla luna,
sguardo luccicante e diabolico
rivolto al firmamento,
il sussurro di un
malinconico canto.
Di Atena lo sguardo glauco,
della terra la saggezza,
dell’ombra l’ancestrale mistero,
degli inferi l’ululato lacerante.
L’aria si muove
col suo passo felpato,
la paura è un battito d’ali
che fa strada al lamento dei morti.
Il buio che ruba certezze
si spande nei boschi,
sulle acque nere,
nel soffio leggero del vento
e arriva per magia nel cuore.
3° classificata sez. "Poesia in lingua sarda"



dijous, octubre 22, 2009

EL MEU SENTIR/IL MIO SENTIRE


EL MEU SENTIR IL MIO SENTIRE
Un crit trenca el silenci. Un grido rompe il silenzio.
Un cant de llibertat Un canto di libertà
d’una nova vida d’una nuova vita
que saluda la llum. che saluta la luce.
Un pèndol vacil.la Un pendolo oscilla
al ritme constant al ritmo costante
d’una pena lenta di una pena lenta
que ens amonesta. che ci ammonisce.
Un batec cruel Un battito crudele
de notes desentonades di note stonate
viola el fluir de l’existència. viola lo scorrere dell’esistenza.
Un, dos, tres…mil passos Uno, due, tre…mille passi
de petites formigues di piccole formiche
que conquesten el seu futur. che conquistano il proprio futuro .
Vacil.lem, ens perdem Vacilliamo, ci perdiamo
dins foscos recorreguts in oscuri meandri
per tornar a la il.lusió per tornare all’illusione
d’una llum de redenció. d’una luce di redenzione.
Mirades que s’envolen al cel, Sguardi che s’innalzano al cielo,
perfectes i netes perfetti e immacolati,
com pura paraula, come pura parola,
com l’alè d’un nou respir… come l’alito d’un nuovo respiro…
primer vagit primo vagito
un esclau del prejudici. d’uno schiavo del pregiudizio.